uneix-te

descargaTR

 

120 AÑOS DE CÁRCEL:

Alrededor de 300 trabajadores podrían ingresar en prisión por participar en huelgas

El recrudecimiento exponencial de la represión contra la clase trabajadora se ha hace cada vez más evidente en el intento recalcitrante de criminalizar el derecho a huelga. 

Recurriendo en muchos casos al artículo 315.3 del Código Penal que establece penas de hasta tres años de cárcel para todo aquel que “actuando en grupo, o individualmente, pero de acuerdo con otros, coaccionen a otras personas a iniciar o continuar una huelga”. Una ley casi siempre utilizada de forma arbitraria y desmesurada.

El Ministerio Público pide un total de 120 años de cárcel en 13 de las 17 comunidades autónomas para participantes en las pasadas huelgas. Las penas se aplican a actos como arrojar pintura a una piscina o la participación en piquetes informativos. En muchos casos los denunciantes afirman que las penas son totalmente desproporcionadas. 

Los sindicatos denuncian una estrategia de criminalización con el fin de “meter miedo” y coaccionar el derecho a huelga. 

La violencia de clase ejercida contra los trabajadores por parte de la burguesía y sus gestores alcanza progresivamente niveles históricos, en los que los derechos conquistados por la clase obrera se ven sistemáticamente cuestionados y agredidos por el Estado burgués. La huelga como herramienta principal de lucha obrera se ha convertido en un objetivo recurrente para los medios de represión, en un intento de privar de sus medios de lucha a los trabajadores frente a la oleada de recortes ejecutada por el gobierno y orquestada por los monopolios.

1. Iñaqui han passat ja dos mesos de les anomenades marxa per la dignitat. Per que no quedi en l'oblit, podries refrescar-nos que va succeir aquell dia?

Llegiu-ne més...

A dia d'avui, l'Ajuntament de Barcelona en connivència amb els Mossos d'Esquadra ha assolit el seu  objectiu històric d'enderrocar el Centre Social Autogestionat (CSA) de Can Vies al barri barceloní de Sants. L'acció no ha estat exempta d'impediments, car els veïns i les veïnes del barri han mostrat la seva ferma determinació a recolzar un projecte que ha estat present durant disset anys i ha aconseguit teixit una sòlida relació amb el seu entorn.

 

Les nombroses convocatòries convocades a Sants en protesta per l'ensorrament de l'edifici es segueixen repetint encara ara, un cop executada l'acció, i amb major intensitat. Aquest fenomen respon a la frustració i la desesperació que van de la mà de la misèria que estan patint la classe obrera i els sectors populars en plena crisi estructural del sistema capitalista, ara que la classe dominant fa tot el possible per carregar sobre les esquenes del poble totes les mesures que s'estan prenent per reanimar temporalment el moribund cadàver econòmic que ens llega el mode de producció imperant.

 

Salaris de misèria i destrucció de tots els drets laborals, pensions a la baixa, mercantilització de l'educació i de la sanitat, desnonaments, especulació urbanística, en fi, tot un seguit de problemes es van acumulant sobre les espatlles dels treballadors i les treballadores, conformant un polvorí que esclata amb qualsevol espurna en forma de protestes com les que estem vivint aquests dies. Aquest és un quadre que no es limita al barri on hi havia ubicat Can Vies; això queda palès amb tot el seguit de concentracions que s'estan generant arreu de la geografia catalana.

 

La repressió dels Mossos d'Esquadra encara augmenta més l'empipament d'una classe obrera que, cada cop més, es mostra disposada a lluitar pels seus drets, encara que en aquest moment sigui en clau defensiva. L'actual situació a Sants té molt a veure amb el que es va produir a Gamonal, on la brutalitat ferotge de les forces repressives de l'Estat va alimentar la ràbia d'un veïnat cansat de suportar agressions de l'Estat capitalista.

 

Davant la situació actual, el Secretariat dels CJC/Joves Comunistes del Poble Català declara que:

 

· La classe obrera i els sectors populars residents al barri de Sants responen amb protestes espontànies i desorganitzades allò que és i ells perceben com un atac de la burgesia cap als seus drets, manifestant-se en dos sentits: en l'enderrocament en pos de l'especulació urbanística d'un centre que havia aportat molt al barri i en les brutals agressions dels Mossos d'Esquadra als veïns i les veïnes en les diferents manifestacions que hi ha hagut aquests dies i fora d'elles.

 

· La classe obrera i els sectors populars dels altres barris de Barcelona i d'arreu de Catalunya es senten identificats amb la reacció que veuen a Sants, com ho van estar amb la de Gamonal, i per això en alguns casos es produeixen concentracions de suport.

 

· L'Estat capitalista, al servei de la classe dominant, fa servir tots els mecanismes al seu abast per seguir alimentant les butxaques d'una oligarquia que veu perillar els seus guanys degut a la crisi estructural del sistema i està disposada a enfonsar als treballadors i a les treballadores en la misèria més absoluta per pal·liar aquesta situació.

 

· Els Mossos d'Esquadra, mercenaris de la burgesia, empren les seves porres contra els obrers i les obreres que lluiten pels seus drets i detenen indiscriminadament treballadors i veïns, desorganitzats o membres de diferents grups polítics i sindicals. A dia d'avui hi ha al menys sis detinguts confirmats.

 

En conseqüència, exhortem:

 

· A la classe obrera i els sectors populars a convertir la ràbia espontània i la reacció desorganitzada en organització i lluita sostinguda, en clau de superació revolucionària del sistema capitalista. La repressió de l'Estat i l'especulació urbanística són fenòmens indissoluble del capitalisme: no pot haver-hi capitalisme sense repressió i especulació.

 

· A l'Estat capitalista a alliberar a tots els detinguts i a retirar tots els càrrecs. Màxima solidaritat amb tots/es les persones que pateixen la repressió aquests dies.

 

I finalment animem:

 

· A tothom a acudir a les concentracions de solidaritat amb la lluita de Sants que s'estenen per tota Catalunya i a seguir les convocatòries dels CJC/JCPC que participen activament a les mobilitzacions que es produeixen al barri.

 

Barcelona, 28 de maig del 2014. Secretariat dels CJC/Joves Comunistes del Poble Català

 

1968mayo

A la primavera de 1968 va tenir lloc a França una llarga lluita obrera i estudiantil que va marcar el curs dels esdeveniments i va influir de manera notable en els de la resta de països del món. Seguint la lògica dialèctica, podem afirmar sense por d'equivocar-nos que els fets esdevinguts al maig del 68 van tenir un impacte negatiu i alhora positiu en el present de llavors i el futur que havia de seguir-ho. Marcat per l'heroïcitat de molts dels seus actors, però també llastrat per l'oportunisme de nombroses tendències ideològiques que van convergir en la batalla, les revoltes van ser frustrades ràpidament sense per això deixar de ser una formidable escola de lluita per a la classe obrera i els sectors populars francesos i de tot el món.

 I és que una anàlisi científica de la història dels esdeveniments pot, sens dubte, contribuir a l'enfortiment de la nostra estratègia i tàctica sobre la base de la constatació dels encerts i errors comesos.          

Per a això, és necessari caracteritzar correctament els fets començant per una correcta apreciació del paper dels actors que van intervenir. I és que en l'actualitat, molta gent s'ha format la idea errònia, no sense la inestimable ajuda dels mitjans que té la burgesia per reproduir la seva hegemonia, que el maig del 68 va ser un moviment eminentment estudiantil. Partint d'aquesta premissa, no són pocs els que han teoritzat que la joventut, i en particular els estudiants, són el motor de la revolució i de la lluita de classes. No és d'estranyar que aquestes idees brollin sovint de la boca de grups petitburguesos d'arrel universitària.

 Però gens més lluny de la realitat. La virulència de maig del 68 i el temor que va infondre a la burgesia es va deure fonamentalment al paper actiu que va jugar la classe obrera en el conflicte. Reconèixer això és possible sense menysprear la col·laboració dels estudiants els qui sens dubte van prendre la metxa al conflicte i van constituir una valuosíssima força auxiliar en el desenvolupament d'aquest. Però és necessari situar cada element en el seu lloc i adonar-se que la lluita no hauria adquirit les dimensions a les quals va arribar sense l'aposta decidida de nou milions d'obrers que van decidir deixar d'engrossir les arques dels empresaris parant el centre neuràlgic del sistema capitalista durant setmanes: les fàbriques. Així, si l'entusiasme juvenil va suscitar una temorosa repressió de l'Estat capitalista al principi i empenyent als obrers al carrer, la lluita no hauria existit tal com la coneixem si aquests obrers no s'haguessin trobat en una situació prèvia de conflicte, decidits a prendre el paper que els corresponia.   

Com deia José Stalin a propòsit d'una sèrie de lluites obreres i populars esdevingudes a la seva terra a principis del segle XX: "Sigui com sigui, en el moment actual l'estudiantat intervé en el moviment de la 'societat' gairebé com a dirigent, com a destacament d'avantguarda. Entorn d'ell s'agrupa avui la part descontenta de les diferents classes socials. [...] Però les reivindicacions formulades pels estudiants [...] són massa restringides per a un ampli moviment social. Per unir a tots els que participen en aquest moviment fa falta una bandera [...] que sigui compresa per tots [...] Naturalment, els estudiants no es troben en condicions de lliurar aquesta grandiosa lluita amb les seves soles forces: les seves mans febles no podran amb aquesta pesada bandera. Per sostenir-la són necessàries mans més robustes, i en les condicions actuals l'única força capaç de fer-ho és la força unida dels obrers." (Obres Completes, Tom I, pàg. 34-35, Edicions Negra Vermella).

Durant la lluita de maig del 68, almenys nou milions d'obrers a França van estar en vaga. Dos milions es van mantenir ferms en l'aturada durant més d'un mes amb un formidable desafiament al seu enemic de classe. La convocatòria va afectar al cor del capitalisme: la producció de mercaderies. Amb la vaga d'empreses colossals com Citröen, Michelin, Peugeot, Renault i l'aturada de mines, ports i transports.

Durant els temps precedents als esdeveniments assenyalats la classe obrera francesa hi havia estat sumida en nombrosos conflictes parcials i participant en mobilitzacions generals contra la degradació de les condicions laborals. Per exemple, al febrer de 1967, 3.200 obrers de la fàbrica Rhodiaceta de Besançon es van plantar contra els acomiadaments; la vaga es va estendre ràpidament a altres fàbriques de la mateixa empresa, com la de Lió, i a les seves filials Cellophane i Nordsyntex. Finalment 300 policies van entrar violentament en la planta de Besançon.

Va haver-hi altres exemples, com les vagues en Mans i Mullhouse. En la primera, els gendarmes van entrar en violenta confrontació amb els vaguistes; en la segona, els manifestants obrers van envair edificis públics.   

En el nord-oest del país, a la ciutat normanda de Cauen, 4.800 treballadors de l'empresa SAVIEM van parar la producció en clau ofensiva, reivindicant un augment de salaris i ocupant la fàbrica. Això va succeir al gener de 1968. Els obrers, molts d'ells joves de vint a vint-i-cinc anys, van haver d'enfrontar-se a la policia armats amb pedres i pals.

El 13 de desembre de 1967, milions de treballadors van prendre els carrers en multitudinàries convocatòries dels sindicats contra l'atur i la precarització de les condicions laborals. 

Aquests pocs exemples, al costat de molts uns altres, constitueixen un remarcable registre que caracteritza la situació que va abonar el terreny perquè esclatés el maig del 68.  

Tornant als esdeveniments de maig, allò que va iniciar la revolta va ser una sèrie de vagues, ocupacions i manifestacions estudiantils que havien començat a partir de petites reivindicacions econòmiques i unes altres de més calat polític. Totes elles s'havien trobat amb la brutal repressió de l'aparell estatal burgès, la qual cosa va inflamar els ànims i va empènyer als alumnes al carrer amb redoblada intensitat.

 A mitjans de maig tenen lloc algunes de les convocatòries més massives en resposta a la repressió de l'Estat. El que havia començat com a petites mobilitzacions d'estudiants, amb centenars o milers d'assistents, va acabar en veritables marees humanes que van inundar els carrers francesos. La classe obrera no dubta un instant a convertir els seus conflictes concrets ja existents en vagues que s'estenen ràpidament per tota la geografia gal·la i donen veritable dimensió al conflicte. Així, per exemple, els obrers de l'empresa Sud-Aviaton de Nantes, que estaven en lluita pels salaris des de feia mesos, ocupen la fàbrica el 14 de maig i tanquen al director i a alguns dels seus lacayos. Unes altres segueixen l'exemple, com Renault-Cleon i la insigne Renault-Billancourt, referent obrer. Prèviament, el 13 de maig, molts obrers ja havien sortit al carrer i els sindicats havien cridat a la vaga.

El 29 de maig va haver-hi una manifestació colossal convocada per la Confederació General del Treball (CGT)

La lluita de maig del 68 malgrat l'ímpetu de la classe obrera i els sectors populars fastiguejats per la misèria del sistema capitalista, va acabar consumint-se per falta d'adreça política revolucionària del moviment. Els estudiants, sumits en el caos infós per diferents tendències anarquistes, trotskistes i maoistes que propugnaven l'individualisme i actuaven encaputxats seguint la filosofia de la propaganda pel fet, es van lliurar a la desorganització i a l'espontaneísme; els obrers, traïts per les cúpules dels sindicats i pel Partit Comunista de França eurocomunista, que buscava el pacte amb l'Estat, van ser abandonant les vagues gradualment al llarg de les setmanes següents. Els més tenaços es mantindrien ferms fins a juny, però acabarien abandonant la lluita en veure's sols.  

Al final, la podridura ideològica que es va abalançar sobre el moviment i la falta d'adreça política revolucionària van acabar convertint un moviment de masses en simples concessions econòmiques i polítiques dins dels marges del sistema: un augment del 35 % en el SMI, augment generalitzat dels salaris i convocatòria d'eleccions legislatives. Això mostra, no obstant això, la por que va infondre la mobilització a la burgesia, que en les properes setmanes s'aprestaria a il·legalitzar a més de deu formacions polítiques i a deslligar una feroç repressió sobre la classe obrera i els sectors populars.

La més valuosa lliçó que podem extreure del maig del 68 és la centralitat de la classe obrera en la lluita revolucionària, la necessitat de la seva organització i també la de les capes populars, i la imperiositat d'una correcta adreça revolucionària del moviment, que només pot ser garantida per un Partit Comunista guiat pels principis del marxisme-leninisme.

Domènec Merino.

Cercador

Segueix-nos a:

Seccions web

Biblioteca

Audiovisual

CJCtv

Joventut Comunista

cjclogopng

Òrgan d'expressió

banner tr lateral

Editorial Tinta Roja

edicionesTR